1 de febrer del 2006

3 Comments:

Blogger mar said...

tot i què pinto algun quadre i sóc capaç d'entendre la pintura abstracta, mai he entès la poesia visual

aquí hi veig:

"reflex de mots
asseguts a la butaca del món
musicant silencis d'uns ulls
que fixos a un centre
no saben què volen ser"

i jastàààà`!!!

01 de febrer, 2006 21:23  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

La gràcia de les poesies, també de les visuals, és que hi ha tantes interpretacions com persones.
Jo en aquesta poesia del Brossa interpreto que la música és com la llengua, una successió de notes (lletres) ordenades d'una manera determinada.

01 de febrer, 2006 21:46  
Blogger Jordi said...

Molt guapa Biel. Penso com tu. Jo en aquesta imatge interpreto el mateix que tu. Tot i que penso que la música és un llenguatge universal i que no té paraules sinó sons. La música t'ha de fer vibrar el cor i no pas deixar-te influenciar per la lletra.
Tanmateix passa el mateix amb el cinema, ja que és un mitjà visual i molts cops els textos dels diàlegs fan oblidar l'escencia del cinema.
En qualsevol cas és la meva opinió el qual vol dir que no tinc la raó universal.
Salut i força!
Jordi

03 de febrer, 2006 18:01  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home