19 de febrer de 2006

Dillatari. Ponç Pons. Quaderns Crema. 2005.

L’autor, el poeta menorquí Ponç Pons, reflexiona sobre allò que més el preocupa com ara la pèrdua progressiva de la seva llengua i l’ocupació de la seva illa durant els mesos d’estiu.
Amant de la tranquil·litat i la senzillesa, del silenci i la vida austera, escriu, o ho sembla, sense rescriure. Els fills i la literatura, dues de les seves dèries, ocupen bona part del seu diari. Hi ha força poesies, que formaran part, potser, de futurs llibres. Pel meu gust l'autor cita excessivament, cosa que arriba a embafar.

“Sé que sóc una persona ciclotímica i tenc dues personalitats. Hi ha l’home públic, alegre, saludador, somrient, que fa cas de tothom i és amorós, al·loter, simpàtic, divertit, bona persona (els veïns sempre recorren a mi quan tenen problemes), i hi ha l’home solitari, callat, ocult, malalt de literatura que escriu aquest quadern”.

Les cent noranta pàgines que formen aquest volum quedaran amorrades, per sempre més, a la meva pila de “dietaris”.

Etiquetes de comentaris:

8 que prenen la paraula links to this post

8 Comments:

Anonymous alícia said...

Biel:
M'has tocat una fibra sensible. En Ponç Pons és un dels meus poetes preferits, i també un bon amic.
Fins el moment de publicar el Dillatari despertava emocions i adhesions incondicionals. Imagin que és per la manera d'obrir-se als altres, d'una manera tan poc pudorosa que algunes persones no han acabat d'assaborir el dietari. Record especialment una crítica ferotge i demolidora de Ponç Puigdevall al Quadern de El País la primavera passada. Li va fer molt de mal a Ponç aquell acarnissament. I li ba fer mal pel que té de personal. El que Puigdevall no suportava era la idea de veure un home feliç que escriu a la vora de la mar o davall una figuera.
Em sembla, Biel, que els haikus i altres versos que hi ha al Dillatari no formaran part d'altres llibres: són aquest llibre. Aquesta plaqueta està concebuda així, com la bitàcola d'un estiu de fa alguns anys a Macaret. En Ponç, na Roser, en Llorenç i n'Ignasi.
Una abraçada.

19 de febrer, 2006 22:45  
Blogger Biel Barnils said...

L'estiu passat vaig coincidir per casualitat a Ciutadella amb l'autor de Dillatari. Ponç Pons presentava el seu llibre i va passar-se tres quarts de la intrevenció parlant de les males crítiques que va rebre.
Les crítiques no haurien d'obsessionar a ningú, formen part del joc. Si fas públic allò que escrius estàs exposat a les crítiques, fins i tot ferotges i injustes, dels altres.

20 de febrer, 2006 09:01  
Anonymous alícia said...

Biel:
Jo també hi era aquell matí de dissabte a sa plaça des pins de ciutadella, en el marc de la festa-engendre que l'ajuntament anomena "diada del dia menorquí". És cert, les crítiques no haurien d'obsessionar ningú, però hi ha casos molt excepcionals.

20 de febrer, 2006 10:18  
Blogger Buk said...

Em vaig llegir fa temps el dillatri d'en Ponç Pons per recomenació d'en Jaqme (Atlàntida) i em va agradar moltíssim. L'alternança de la prosa i el haiku em va recordar als haibuns dels mestres japonesos.
És cert el que dieu de que les crítiques no haurien d'obsessionar a ningú, però quan per criticar trepitjem terreny massa proper a lo personal, les crítiques deixen de ser tals per passar a ser atacs rabiuts. És complicat, aleshores, no capficar-se.
En fi, espero que aquest no sigui el darrer dillatari del poeta.

Salut
Buk

20 de febrer, 2006 11:46  
Anonymous Anònim said...

"Qui escriu pot ser considerat una mena de desafiador general. Tothom té dret a atacar-lo ja que ell ha abandonat les fileres comunes de la vida fent un pas endavant i oferint el seu mèrit al judici públic. Cap home pot aspirar amb justicia a l'honor sinó és a risc de ser atacat"

Samuel Johnson

20 de febrer, 2006 19:31  
Anonymous Anònim said...

hai, Alícia¡ si t'agrada la poesia de Pons i estàs en el teu dret. Però a mi, aquest recull de cites literàries tretes del reader's digest del happy books em resulta insuportable, embafador, ensucradíssim... té raó Puigdevall quan diu que no ha entès els autors dels que parla i és que el crític pot semblar-te massa afilat però el retracta tal qual és:més fals que un duro sevillano. Fixa't si s'estima na Roser que aquest curs està enredat amb la portera més jove de l'institut, l'any passat amb la professora de filosofia... Falsa la literatura, fals ell...

16 d’abril, 2007 22:51  
Blogger Jean Robur said...

Per a mi, el Ponç Puigdevall es un amargat integral, que no ha pogut publicar una novela com deu mana,aixo si, ha fet traduccions i articles. Ha sigut un dels famosos intelectuals que ens volien alliçonar de com ser més espanyols, ha mostrat la seva xuleria a la entrega dels premis Just Casero, riguent-se de la seva traducció al castellà dels "Soldados de Salamina", diguen que era una absurditat traduir-lo, i podria seguir, i seguir. Com ha dit, un altre comentarista, es injust acarnisar-se quant obres el teu cor i el deixes escrit en un llibre. Llarga vida i obra a Ponç Pons! Saltucions d'un gironí.

20 de setembre, 2007 22:40  
Blogger Biel Barnils said...

Hola gironí. Veig que la discusió encentada en aquest post encara dura. I me n'alegro!

25 de setembre, 2007 11:32  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home